Conversa “A Cor Obert” amb Carles Gomila

DIARI MENORCA
— Culturàlia —
on the front page + interview

pressroom-carles-gomila-diari-menorca-intervirw-10-12-2008-interior-2

pressroom-carles-gomila-diari-menorca-intervirw-10-12-2008-interior

FITXA
Vaig néixer en aquesta illeta el 16 de desembre del 78. Sóc pintor i m’agrada escriure. He viscut deu anys a Barcelona i vaig retornar tot just fa un any, ara planejo projectar la meva pintura cap a altres indrets.

Pintor o alquimista?
Pintor en la vida real, alquimista en una trama novel·lística.

Sap que el “vox populi” diu que vostè és un artista extremadament ordenat i minuciós?
Perquè no han vist la lleonera de la meva habitació… Sóc força ordenat en l’execució, i no gaire minuciós. No existeix una simetria entre la meva vida i els quefers pictòrics, no suporto la previsió ni la rutina.

A molts dels seus companys els hi agradaria tenir la força de voluntat per tenir l’estudi de manera que poguessin trobar el pigment adequat en el moment just, lo seu és de laboratori, és un científic frustrat o què?
Llarga història. Ho faig perquè em fascina, no per voluntat. Avorreixo treballar baix l’imperatiu i les limitacions del producte comercial, m’agrada “tunejar” pintures i suports al meu gust: no m’adapto a les tècniques, les tècniques s’adapten a mi. Això significa llibertat a l’hora de crear.

És sent, a l’estil Lorca, com un pintor a Nova York? (açò ve per lo de ses teves obres a N.Y.)
L’aventura als EEUU tot just s’acaba d’encetar! Concediu-me temps, i prometo que us ho explicaré.

Creu que la proliferació de Museus Contemporanis ha contribuït a descobrir una part amagada de l’art que molts no s’atrevien a mostrar?
Potser si. L’aval d’una institució sacralitza la percepció, els profans son més sensibles davant d’una obra enaltida i, en el pitjor dels casos, almenys sospiten que per alguna raó la crítica li ha adjudicat un valor museístic.

Perquè als pintors els hi agrada tan poc parlar de la seva obra?
El discurs literari és un símptoma de frustració en l’efectivitat de la comunicació plàstica. És més bella una obra un cop explicada? Vull pensar que no. Un s’hi esforça tant en transmetre emocions, que és una contrarietat haver de reincidir-hi amb paraules.

A les entrevistes odia la sempre repetida pregunta de: “Com ha evolucionat la seva trajectòria artística”?
No tant. Pitjor seria que em preguntessin l’horòscop, sóc un escèptic militant i ho jutjaria com una insipidesa. Valoració de la trajectòria artística:  P.A. (“progressa adequadament”)

Quina li agradaria fer a vostè a un periodista?
No haver escrit mai un llibre li suposa a vostè una frustració vocacional?

“Myspace” és avui una eina més del pintor?
Definitivament, sí. Molts dels meus projectes son directa o indirectament conseqüència de l’ús de la Internet. En tot cas, s’ha de distingir entre les eines de producció artística, i els recursos que possibiliten bescanviar obres per sous, com ara la divulgació.

El seu “Myspace” està molt currat, com les seves obres…. el públic pensa que vostè és clàssic i la seva defensa és…?
És cert. L’art m’agrada presentat de moltes formes, i en especial sóc un enamorat de l’art clàssic, el trobo exquisit. Així i tot, heu de saber que estic gestant canvis.

Continua amb la figura humana, però sobretot amb la dona… que faria sense elles?
Em moriria de pena. La feminitat és sublim, tant en la vida com en l’art. Representem-la, si us plau.

Li agradaria exposar a….
Japó!

Una recomanació per a tots aquells que no veuen l’art més enllà d’un paisatge o un bodegó….
Una percepció deficitària no és criticable, però sí educable.

Quan no hi sigui li agradaria que el recordessin com el pintor de….
Ja em voleu finar? Recordeu-me, si escau, com el pintor que treballava de nit.

Una imatge per a la injusta situació social que es viu actualment al món ¿?
El món contemporani no té el copyright de la injustícia, més aviat és una característica congènita de la humanitat. No concebo el món com un ideal insatisfet.

El seu desig al respecte?
Desitjo aprendre a conviure amb el món abans que pretendre reformar-lo. Si el tango és un sentiment trist que es balla, jo entenc el món com un tango genial. Suposo que em puc permetre el luxe de soltar aquesta pijada perquè visc bé.

Com sempre “A Cor Obert” acaba…. la seva solució al canvi climàtic és…¿?
No sóc un idealista i encara menys un apocalíptic, així que afirmaré que qualsevol cosa és possible si és rentable, i això és aplicable també a la cultura.

Raquel Marqués